Lliçons a extreure per al nostre moviment. Dialèctica entre lluita del moviment popular i el front institucional.
Extret i traduït de la web “Borroka garaia da”
La lluita institucional en l’aparell burgès ha estat font de discussió per a tot moviment revolucionari. Des d’algunes escoles de pensament com l’anarquisme clàssic on generalment aquest front ha estat rebutjat d’una manera inflexible passant per revolucions socialistes on han encaixat en l’estratègia global de lluita com les dutes a terme pel partit bolxevic. El fet de dur a terme una dinàmica en les esferes capitalistes ja sigui a través de les institucions o del sindicalisme, ha portat i pot portar els seus avantatges però alhora no es poden obviar els inconvenients i perills que subjeuen al seu si. El més evident és que la lluita institucional es converteixi en el centre de la iniciativa política. El principi i el final d’on comença i acaba tot. En esdevenir això la primera conseqüència és la social-democratització. La següent conseqüència encadenada és la desmobilització i finalment l’abandonament de la lluita. A partir d’aquí, es produeixen generalment els processos de descomposició ideològica pronunciats i costosament recuperables. Això no passa així per alguna cosa aleatòria sinó que és producte de l’efecte assimilador, de molta potència, de la qual estan imbuïdes totes les estructures burgeses.
L’esquerra abertzale ja des de fa dècades va apostar per obrir el front institucional no sense ser conscient de tots aquests perills. La il•legalització de les estructures institucionals de l’esquerra abertzale són el testimoni vivent que el sistema no va poder ni assimilar aquesta lluita institucional i no només això sinó que a més li va ocasionar forta erosió a l’estat. En aquesta segona fase de lluita institucional que s’obre es mantenen aquests perills però segons avanci el procés que deixi enrere aquestes il•legalitzacions s’afegiran d’altres nous encara que no cal oblidar que els avantatges també poden ser majors. Superar les il•legalitzacions no ho han aconseguit innombrables moviments revolucionaris que han estat derrotats. Tornar d’un període il•legalitzador amb força és una tasca d’extrema dificultat. En la qual els bons resultats electorals no poden ennuvolar la gran fotografia de l’estat de les coses.
Els primers símptomes que poden indicar que s’inicia aquest procés degeneratiu abans esmentat són principalment dos: la desconnexió amb el moviment popular i al seu torn que la societat es quedi mirant que és el que fa o no fa el front institucional. És un problema que malgrat les aparences no està en mans simplement del front institucional i com es relaciona amb les lluites només sinó que principalment resideix en tota la resta.
Posem un exemple; molts ajuntaments d’HB en l’època del servei militar espanyol es van negar a lliurar a l’estat paperassa relacionats amb els mossos que havien d’acudir a prestar tal servei degradant. Si no hagués existit un fort moviment pro-insubmissió al carrer, ni s’hagués fet això segurament i si s’hagués fet s’hagués quedat en una lluita inconnexa gairebé sense rellevància. I com passa amb això passa amb tot i ens porta a la conclusió que és impossible que des de les institucions es generi lluita per si sola, és impossible que des de les institucions es puguin posar en marxa estratègies d’alliberament nacional i social per si soles. Ha de ser el poble organitzat el que les porti a terme i des de les institucions després ser altaveus d’això i complementar-lo amb dinàmiques de lluita i estratègies que són extensions de les ja existents. A l’inrevés és impossible. I és el que crea desmobilització i finalment que la societat passi a ser espectadora i no agent actiu de canvi. Delegacionisme seria la paraula clau aquí. Des de les institucions tampoc es pot organitzar ni ser la força originària d’aquestes lluites per molts motius i no només relacionats amb l’efecte assimilador.
Per tant hi ha una responsabilitat múltiple de la qual ningú és aliena. D’una banda ser conscients que la unitat popular no pot generar lluita profunda per si mateixa sinó que precisament és la unitat dels i les que lluitem en múltiples àmbits, que el front institucional més que marcar allò que s’ha de fer és ser un sonar gegantí que capti aquestes lluites i que les reflecteixi en les institucions i al seu torn que la societat i l’esquerra independentista necessiten mecanismes de lluita i de construcció nacional i social. I aquests mecanismes no són el partit. Com ajuntar totes les peces i estratègicament canalitzar cap a la independència i el socialisme depèn de molts factors i cal ser conscients també de la independència de molts àmbits.
No cal tornar a inventar la roda, però recordar com gira pot ser valuós quan vénen sots. Revertir el procés podria ser letal a mig o llarg termini. Ja que no servirà de res tenir un cotxe impressionant sense rodes. Al sistema i als estats els pot agradar més tunejar aquest cotxe en un moment donat mentre et punxen la roda i no t’assabentes.
De la mateixa manera es requereix un nivell de transparència i connexió popular molt profund fins a eliminar el concepte de “bases socials”. Ja que el procés d’alliberament nacional i social no necessita bases de res sinó un gegantesca assemblea que faci minimitzar al mínim possible els conceptes d’amunt i avall i institucions i poble. En cas contrari es poden generar castes segons creixi la influència política i institucional.
Filed under: Articles, Documents, Internacionalisme
