Tasques del Moviment Popular Basc

Text d‘Iñaki Gil de San Vicente extret i traduït de la web “Borroka garaia da“

El debilitament teòrico-crític d’àmplies franges de la militància abertzale en els últims anys, sobre les causes de la qual no ens estendrem, és una de les raons que expliquen les oscil•lacions que ha patit el moviment popular fins fa molt poc temps.

Podríem excusar-nos dient que si bé hi ha molta xerrameca sobre els “moviments socials”, en realitat hi ha relativament poca sistematització teòrica sobre els moviments populars en el sentit que tenen a Euskal Herria. A aquesta dificultat s’ha sumat al retrocés intel•lectual esmentat resultant de tot això una mena de desil•lusió i pessimisme en alguns sectors independentistes sobre la mateixa possibilitat de recuperació del moviment popular afectat, segons es creu a primera vista, de l’aparent dificultat d’haver de lluitar en diversos camps diferents i fins i tot aïllats els uns dels altres, des de l’amnistia fins a la cultura i la llengua, passant per l’esport, l’ecologia, les drogodependències, l’urbanisme, etc. Es creu que aquesta diversitat incapacita al moviment popular per posseir una unitat interna que doti de coherència a cadascuna d’aquestes lluites i l’impedeix alhora de tenir un objectiu comú, bàsic, a totes elles, com els tenen el moviment obrer, el feminista i el juvenil.

Es creu que per això el moviment popular ha d’estar supeditat a un partit que dirigeixi les seves reivindicacions per les tortuositats de l’acció institucional i electoral. És cert que la lluita sindical, la juvenil i la feminista s’enfronten a enemics precisos, concrets i molt notoris: la patronal, el poder adult i el sistema patriarcal. Però què unifica el moviment popular? La resposta la trobem en la nostra història: des del seu origen allà en el més plomís de la dictadura franquista, per no retrocedir més en el temps. A diferència dels “moviments socials” nascuts a la dècada de 1960, els moviments populars ja havien fusionat des d’abans les reivindicacions del poble en moltes lluites vitals per a la seva quotidianitat, amb una clara identitat basca cada vegada més coherent i precisa, de manera que , mitjançant aquesta fusió, aquests segons van ser una poderosa força de masses decisiva per superar el parany de l’anomenada “transició democràtica”.

Els moviments populars s’enfronten a l’Estat en totes aquelles àrees quotidianes en què l’explotació burgesa i l’opressió nacional superen allò estrictament econòmic, patriarcal i juvenil, per abastar la resta de la quotidianitat del poble, les seves vivències. Si bé en les seves formes externes l’amplíssima gamma d’injustícies quotidianes presenta una varietat enlluernadora, una mirada atenta ens descobreix quatre constants que les recorren internament. Una és la dependència cap als plans estratègics de l’Estat ocupant i de la burgesia col•laboracionista, molt especialment en les llargues crisis globals com l’actual, quan l’Estat descàrrega als pobles treballadors que domina el gruix dels costos de la crisi, com succeeix ara mateix. A causa d’això, s’endureix la totalitat de les injustícies quotidianes, des de l’opressió lingüístico-cultural fins la sanitat. D’aquí que una de les tasques fonamentals del moviment popular sigui la de treure a la llum com l’atac socioeconòmic empitjora les problemàtiques concretes de cada moviment popular.

La segona és que cada moviment popular ha d’elaborar alternatives concretes en el seu camp d’intervenció, proposant solucions immediates però també mediates, no limitant-se al present sinó connectant amb avenços posteriors que han de ser debatuts democràticament. Si sempre és un error limitar-se a ensenyar els objectius immediats sense assenyalar els de més llarg abast, en el context de la devastadora crisi actual aquest error és catastròfic. Un dels grans enemics de tota pràctica conscienciadora, a més de la por a les repressions diverses, és el de l’absència d’una perspectiva de futur, la creença que no hi ha alternativa millor per la qual lluitar a llarg termini. Aquest error fa que moltes lluites es desinflin i ensopeixin en només haver aconseguit una millora de les condicions presents, creient que la lluita ha acabat o que és impossible continuar avançant. I les alternatives les han d’elaborar els propis moviments, perquè ells coneixen millor que qualsevol burocràcia de partit allò què passa i com solucionar-ho.

La tercera és que els moviments populars han de relacionar-se entre ells per la senzilla raó que el seu enemic és un, el bloc format per l’Estat i la burgesia col•laboracionista, en última instància, l’enemic és el capitalisme. Per això, tots els moviments han de mantenir relacions de debat i d’elaboració comnes per perfeccionar la dialèctica entre les seves lluites específiques i la intervenció comuna contra el mateix enemic. Però aquesta interrelació ha d’abastar també al moviment obrer, al moviment feminista i al moviment juvenil. La societat burgesa es vertebra sobre l’explotació de la força de treball social, i quan s’arriba a un nivell de xoc seriós entre el poble i la burgesia, llavors és de vital importància la unitat de totes les formes d’expressió de la força de treball social, sigui assalariada o no.

I la quarta i última, és que el moviment popular ha de ser l’embrió del poder popular en la seva triple manifestació, d’una banda, una de les bases autoorganitzatives del poble treballador, de l’altra, una força teòrica radical que aporta alternatives i solucions no assimilables pel capital ja que sorgeixen del més profund de les aspiracions del poble, de la seva vida mateixa, i, finalment, una força antiburocràtica i de crítica constructiva contra les tendències objectives cap al burocratisme dirigista i substitucionista, tendències que es reforça per la innata capacitat d’assimilació en l’ordre del capital que té la democràcia burgesa per molt limitada que sigui, i per molt estrangera que sigui. La triple característica ha de reafirmar davant del mateix Estat basc independent, que ha de ser vigilat des de fora pel poder popular autoorganitzat. L’experiència històrica és massa concloent com per a menysprear-ho: tot partit polític, tota política institucional i electoralista, i tot aparell estatal tendeixen cap a la seva burocratització.

Si durant la lluita contra el capital i el seu Estat el moviment popular ha de potenciar la capacitat crítica de la seva militància, única garantia de la seva radicalitat teòrica i política, encara més ho ha de fer conforme el poble avança en les quotes de poder conquerit. Al mateix temps que es van aconseguint nivells de govern municipal, foral, institucional, en aquest mateix procés el moviment popular s’ha d’anar constituint com a embrió del poder popular independent respecte a les institucions burgeses i estrangeres de govern pensades per podrir qualsevol conquesta social. La independència del poder popular és imprescindible per evitar qualsevol risc d’absorció pel forat negre de la trituradora institucional burgesa i espanyola. No existeixen institucions neutrals i asèptiques, i encara que no tinguem més remei que recórrer a elles i usar-les, hem d’assegurar la nostra independència organitzativa pròpia, el nostre poder popular regit pels principis de la democràcia socialista. Aquest embrionari poder popular que vigili i combati tot risc d’assimilació i de burocràcia, ha de assentar-se a l’àgil interacció entre la lluita obrera, feminista, juvenil i popular, només així podrà ser la força de masses garant del desenvolupament de l’independentisme socialista, garant a més que el nostre necessari Estat basc no comenci a degenerar en un poder aliè al poble treballador, per acabar sent el seu enemic.

About these ads