El tres de desembre es celebra el dia internacional de l’euskara. Aquesta iniciativa va sorgir al 1949 de la mà de Eusko Ikaskuntza (Societat d’Estudis Bascos, entitat científico-cultural, de caràcter privat, fundada el 1918 per les Diputacions Forals de Araba, Bizkaia, Gipuzkoa i Nafarroa, com a eina estable i permanent per al desenvolupament de la cultura basca) però va ser al 1995 quan es va institucionalitzar de la mà del Govern Basc i de Euskaltzaindia (la Real Acadèmia de la Llengua Basca). Potser per aquest motiu ha estat una efemèride més institucional que popular. Des del moviment en pro de la normalització de l’euskara sempre s’ha dit que l’euskara més que un dia de celebració necessita 365 dies d’impuls, 365 dies de drets, 365 dies per poder utilitzar-la… També s’ha de tenir en compte que el 3 de desembre es celebra el dia de Nafarroa, motiu pel qual des de diferents sectors tampoc s’ha vist amb bons ulls fer coincidir totes dues celebracions.
Sense entrar a debatre si és necessària o positiva la celebració d’un dia internacional de l’euskara o si la data és pertinent, aprofitem la mateixa para fer una petita avaluació del procés de normalització de l’euskara per a evidenciar els clarobscurs d’aquest procés.
Després de vàries dècades des de que es van aprovar tant l’Estatut de Gernika per a Araba, Bizkaia i Gipuzkoa como l’Amejoramiento foral per a Nafarroa cada cop són més fortes les veus que diuen que el procés de normalització de l’euskara està a una cruïlla, en un punt d’inflexió.
És innegable que, en termes generals, en aquestes últimes dècades el coneixement de l’euskara ha experimentat un important avanç, però, com veurem, aquesta evolució no suposa un avanç paral·lel en termes de normalització. Si tenim en compte a les persones bilingües (les que dominen les dues llengües per igual) i les quasi bilingües (les que no parlen euskara però l’entenen), segons l’Enquesta Sociolingüística que es realitza cada 5 anys a la població major de 16 anys, els darrers 20 anys s’ha passat de 711.300 persones bilingües/quasi bilingües (30% de la població major de 16 anys) a 1.102.400 persones bilingües/quasi bilingües, es a dir, més d’un milió de persones que dominen/entenen l’euskara (el 41,5% de la població major de 16 anys).
Evolució de las persones bilingües + quasi bilingües 1991-2011
Però si tenim en compte només a les persones bilingües, es a dir, a les que diuen dominar tant l’euskara com l’espanyol o el francès i deixem fora a les quasi bilingües (les que entenen però no dominen l’euskara) en 20 anys l’increment no ha arribat a les 200.000 persones, es a dir, si al 1991 suposaven el 22% de la població major de 16 anys de Euskal Herria, al 2011 suposen el 27%.
Evolució de las persones bilingües 1991-2011
Font: Inkesta Soziolinguistikoa
Si per a la normalització d’una llengua és imprescindible que els seus parlants siguin parlants complerts, es a dir, que tinguin la capacitat suficient no només d’entendre sinó també i sobre tot per a parlar l’idioma, podem dir que l’avanç, en termes de normalització, és més aviat limitat. A més a més, s’ha de tenir en compte que aquesta evolució no ha estat homogenia en tot el territori de l’euskara. A Nafarroa més que d’avanç s’hauria de parlar de manteniment i a Ipar Euskal Herria directament de retrocés, ja que durant aquests últims anys el número de parlants està disminuint.
Capacitació lingüística de la població (+ 16 anys) per administracions 2011
Amb aquestes dades sobre la taula hi ha lectures per a tots els gustos. Des de posicions més institucionals es veu l’ampolla mig plena i càrrecs inclosos, no en falten que parlin de “miracle”. Des de posicions més populars i socials es veu l’ampolla mig buida i es subratlla que les institucions no han fet tot el que podien haver fet. Com hem vist, cada cop hi han més persones que a més de dominar l’espanyol o el francès també dominen l’euskara però cada cop queda més clar que aquesta realitat per si mateixa no garanteix la normalització de la llengua. No fem res sí cada cop més persones saben euskara sí en paral·lel no multipliquem les opcions per utilitzar-lo. I es aquí on ha fallat les diferents polítiques lingüístiques que s’han aplicat durant les últimes dècades. S’ha fet un gran esforç per euskaldunitzar persones però no s’ha fet una feina similar para euskaldunitzar els espais, es a dir, les opcions per al seu ús. I clar, els espais no són neutres, si els espais no són euskalduns no euskaldunitzen, fan just el contrari, “erdaldunitzen”. Es a dir, durant tots aquests anys els espais han complert una funció antagònica a la que els correspondria en un procés de normalització eficaç.
Per tot això, la situació de l’euskara està lluny de ser normalitzada en tot i cadascun dels àmbits de la vida quotidiana de les persones. Amb tres quartes parts de la població que no domina l’euskara i amb pràcticament tots els espais socials imposant l’espanyol o el francès els debats sobre l’ús de l’euskara no tenen cap sentit. Es parla més euskara del que s’hauria d’esperar. Aquesta és la veritat i no un altre. Es més, aquest fenomen va quedar ja demostrat als anys 80 mitjançant un anàlisis científic desenvolupat per José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi, mort recentment. El prolífic autor va deixar demostrat mitjançant un model matemàtic que la fidelitat del bilingüe euskaldun cap a la seva llengua és major del que s’hauria d’esperar, ja que “la dictadura del monolingüe” espanyol o francès sempre s’acaba imposant a les converses. Es a dir, un únic monolingüe espanyol o francès es suficient per que tot un grup deixi de parlar en euskara, pel que els percentatges resultants de medicions d’ús que es realitzen a peu de carrer cada 5 anys, són més positives del que molts (inclús dins del moviment pro normalització de l’euskara) conclouen. Com hem avançat, amb tres quartes parts de la població que no domina l’euskara i amb pràcticament tots els espais socials imposant l’espanyol o el francès els percentatges d’ús de l’euskara més que preocupants són extraordinàries. Segurament es aquesta i no un altre la raó pel qual l’euskara ha arribat viu fins els nostres dies. Aquest si ha estat i és el petit gran “miracle” de l’euskara.
I es que després de varies dècades de procés de normalització no hi ha cap garantía de que a una persona l’atenguin en euskara a l’administració, a la sanitat, a la justícia o en el sector socioeconòmic i el mateix passa en l’àmbit dels mitjans de comunicació o en el de la cultura i l’oci. Una petita mostra d’aquesta situació de conculcació de drets és la que recull anualment l’Observatori de Drets Lingüístics Behatokia:
http://www.behatokia.org/default.cfm?hizkuntza=0&atala=txostenak&azpiatala=1
No obstant no tot ha estat un desastre. Hi ha hagut un àmbit en el que s’ha avançat de manera considerable durant aquests 30-40 anys: a l’educació. Si fa quatre dècades eren uns pocs els alumnes que estudiaven en euskara (a les incipients ikastolas i a la semi-clandestinitat…), avui en dia ja són més del 50% els qui estudien integrament en euskara, es a dir, en el model D, el model d’immersió en euskara.
Evolució del model D (immersió en euskara) 1996-2006
Està clar que queda molt per fer i que tampoc en aquest àmbit l’avanç ha estat homogeni en tot el territori de l’euskara, però els resultats són considerables si tenim en compte que les dades corresponen a tota l’educació pre universitària.
Però ¿per què s’ha avançat tant en educació i no en salut o en socio-economia? Doncs sobre tot perquè hi ha hagut una demanda creixent per part de la ciutadania, perquè hi ha hagut una elecció cada cop major del model D per part de les famílies, sobre tot a Gipuzkoa, Bizkaia i Araba però també a Nafarroa i en certa mesura també a Iparralde.
En el cas de Nafarroa el poder de la demanda popular ha quedat més palès que a altres territoris. Restant dividida en tres zones lingüístiques per llei i essent els drets lingüístics dels i les navarreses diferents segons el seu lloc de residència, a l’àmbit de l’educació s’ha garantit el dret a estudiar en el model D en una zona en la que l’euskara no és oficial. Segurament per això mateix, perquè es garanteix el dret a estudiar en el model D, moltes persones creuen que a l’anomenada zona mixta (Pamplona i comarca + part de Tierraestella + part de Tafallaldea + part del Pirineu) l’euskara és oficial, però no és així. Els diferents governs de Navarra (tant de UPN com de PSN) han garantit l’oferta del model D en una zona en la que l’euskara no és oficial, cosa que mai farien per la seva pròpia voluntat si no hi hagués una forta demanda social i creixent al llarg de tots aquests anys.
El que ha passat tant a Nafarroa com a la resta de territoris de l’euskara és que les administracions han hagut de respondre a aquesta demanda, posant mitjans econòmics, administratius, formatius entre d’altres per poder impartir les classes íntegrament en euskara. A la Comunitat Autònoma d’Euskadi per exemple, en tres dècades s’ha euskaldunitzat gairebé la totalitat de els/les profesors/es de infantil i primària.
L’administració ha destinat importants recursos per aconseguir que aquest col·lectiu acredités la capacitació suficient per impartir classes en euskara, es a dir, el certificat EGA, l’equivalent al nivell C1 del marc europeu. És més, els mateixos docents han fet un gran esforç per aconseguir aquesta transformació que no es podria explicar sense aquesta força tractora que ha estat l’elecció de les famílies per el model D.
Tampoc s’ha d’oblidar que l’educació ha estat una de les poques àrees en les quals l’administració ha definit terminis i objectius clars, segurament per poder respondre a la demanda creixent anteriorment descrita. És més, en el cas de la CA d’Euskadi a aquests terminis i objectius se’ls ha donat rang de llei. I es que han estat molt poques les vegades en que les lleis i decrets que regulaven la normalització de l’euskara definien objectius i terminis concrets. La normativa està plena de termes abstractes i no avaluables com “s’impulsarà”, “es fomentarà”, “s’ajudarà”, “progressivament”, “sempre que sigui possible”… Doncs bé, a la Llei de l’Euskara de 1982, l’article 17 recull que l’administració prendrà totes les mesures que facin falta perquè al finalitzar l’educació obligatòria tot l’alumnat domini les dues llengües oficials de la CA de Euskadi. Sense dubte, aquesta extraordinària (per infreqüent) concreció també ha tingut quelcom a veure en el posterior desenvolupament del model D, no oblidem, l’únic model capaç de garantir l’objetiu que defineix la llei.
Resumint, és possible fer les coses millor i més eficaçment del que s’han fet i el que és millor, i com hem vist en el cas de l’educació, inclús ja s’ha fet, ja hi ha l’experiència i el que és més important, hi ha resultats. I és que a l’educació s’han desenvolupat els quatre pilars que tot procés de normalització de qualsevol llengua a d’adoptar:
1) Una forta voluntat popular: sense una forta demanda, sense un fort impuls per part de la població és impossible normalitzar una llengua. És una condició indispensable i en el cas de l’educació ha estat una de les claus fonamentals.
2) Un corpus jurídic adequat: també és imprescindible una normativa que doni estabilitat al procés i dificulti les andes i vingudes, conseqüència de les alternances polítiques.
3) Una planificació amb objectius i terminis concrets: la normalització d’una llengua ha de ser un procés planificat però a més a més, si vol ser eficaç i no perpetuar-se en el temps, com tota política pública, d’altre banda ha de definir objectius i terminis concrets, clars i mesurables.
4) Recursos suficients per garantir el procés: i per acabar també són imprescindibles els recursos econòmics, administratius i infraestructures necessaries per desenvolupar el procés amb èxit.
Aquests quatre pilars són imprescindibles per normalitzar una llengua en qualsevol part del món i a Euskal Herria també. Si falla algun dels quatre el procés embarranca i no aconsegueix avançar. En canvi, com hem vist, quan s’han impulsat i desenvolupat els quatre els resultats són inqüestionables. Llavors, quin és el problema? Sabem com es fa i fins i tot alguna vegada ho hem dut a terme. Per què no fem el que ja s’ha fet a l’educació també a la sanitat, a l’administració, a la justícia, a les empreses…? Posar-s’hi o seguir plorant i lamentant-se del que els esforços no recullin els resultats esperats?
L’única forma perquè les administracions donin passos decisius a la resta àrees (salut, administració, empreses, mitjans de comunicació, policia, justícia, cultura/oci…) es que la gent ho demani, que la gent digui “nahikoa da, euskaraz bizi nahi dut” (ja n’hi a prou, vull viure en euskara) i demandi aquests serveis en euskara. Es a dir, que la gent deixi de pensar en l’euskara com l’idioma de/per seus fills i filles (futur) i comenci a pensar en el euskara com el seu idioma (present) per el dia a dia. Les administracions no donaran passos en aquest sentit si no creix aquesta demanda.
Les administracions donaran passos importants en la normalització de l’euskara només si cada cop més persones diuen “euskaraz bizi nahi dut”, no perquè diferents organismes en pro de la normalització li ho demanin. Com en tot canvi social, el motor del procés són les persones i la clau és la seva activació.
http://www.euskarazbizinahidut.org/
Dit d’un altre forma, durant tots aquests anys s’ha invertit en las generacions futures pensant que si aquestes aprenien euskara, la societat en el seu conjunt s’euskaldunitzaria. El temps ha demostrat que això no és així, que no es suficient euskaldunitzar persones, que s’han d’euskaldunitzar també els espais (els serveis), que a la gent se li han de donar opcions per a utilizar l’euskara, par parlar en euskara. Aquest és el camí, aquest és el futur. Està a les nostres mans. Nik ere euskaraz bizi nahi dut!
http://vimeo.com/79771013#at=0
Filed under: Recollida de signatures | Comentaris tancats a Apunts sobre el procés de normalització de l’euskara
suport Euskal Herria 