Amics i amigues d’Euskal Herria, ara també Ítaca

Amics i amigues d’Euskal Herria (AiAEH) va nàixer ja fa uns 10 anys, de la mà d’un grup de catalans i catalanes solidàries i compromeses amb les lluites del moviment popular a Euskal Herria.  Neix, amb una vocació internacionalista d’anada i tornada, neix amb la vocació d’explicar als Països Catalans les lluites del poble basc, i denunciar la repressió política i també militar-policial a la que s’enfronten aquelles persones que prenen el compromís per una Euskal Herria lliure, en una Euskal Herria on la seva gent sigui també lliure de construir un futur de justícia social. Neix també amb vocació d’aprendre del procés d’alliberament nacional i social que a les 7 herrialdes es du a terme, per aplicar-ho si fa falta a casa nostra. I neix també per a explicar a Euskal Herria que un poble germà, lluita al seu costat contra els mateixos enemics, els estats Espanyol i Francès i les estructures de poder a Europa i al Món que malden per dificultar-nos el nostre procés d’alliberament.

Però d’aquest naixement, com ja hem dit, fa ja uns quants anys, han canviat moltes coses a Euskal Herria i com no, també als Països Catalans. D’una banda gran part de la solidaritat que en aquelles dates exercíem anaven molt concretades a denunciar il·legalitzacions, tortures, detencions, tancaments de mitjans de comunicació, operacions policials contra militants polítics en les diferents expressions de lluita que té el conflicte. Avui seguim denunciant judicis, amenaces, dispersió, aïllament, desatenció mèdica als presoners polítics bascos, però també hem de saber acompanyar noves iniciatives que sorgeixen de les classes populars ja sigui per denunciar la repressió o per a construir un futur de llibertat.
D’altra banda, als Països Catalans també han canviat coses, i per a nosaltres una de les més importants és el naixement d’ITACA, organització internacionalista dels Països Catalans. Una oportunitat per a estructurar des de casa nostra un discurs internacionalista integral, no només amb vincles amb els pobles en lluita, sinó també amb un discurs i una pràctica àdhuc amb la conjuntura de cada moment, pel que fa a la lluita de classes. Així serà feina d’ITACA també denunciar aquelles situacions, legislacions, tractats, transnacionals, organismes de l’àmbit internacional que des del nostre punt de vista treballen contra els interessos dels pobles oprimits i les seves classes treballadores.
És per aquest motiu que desprès d’un període d’impàs, hem decidit, integrar Amics i Amigues d’Euskal Herria, a l’estructura d’ITACA. Una decisió que prenem per tal de poder consolidar la doble feina d’anada i tornada que ens vam marcar. Així, millorar la nostra xarxa dins els Països Catalans per a poder explicar a casa nostra allò que passa a Euskal Herria, i d’altra banda compartir els anàlisis i experiències del poble basc, no només amb aquells que ja formàvem part del col·lectiu, sinó amb la resta de militants de l’esquerra independentista que fan una feina internacionalista.

Amics i amigues no es dissol, simplement ens reconstruïm per a seguir creixent com a internacionalistes.

Des d’avui, Amics i amigues d’Euskal Herria i ITACA treballarem perquè en la seva lluita d’alliberament nacional i social, Euskal Herria no camini sola.

Troben mort a la seva cel·la a Arkaitz Bellón

En les darreres hores hem conegut una  molt mala noticia, la mort d’un pres polític basc, Arkaitz Bellón. El jove nat a Elorrio va ser condemnat a 13 anys de presó per la crema d’un autobús, i complia condemna a la presó de Cadis (Andaluzia). Es dona la trsita circumstància que aquest pres havia denunciat reiterades vegades agressions per part de funcionaris de les diverses presons on havia estat dispersat, i que la seva mort es produeix a mes de febrer, quan la condemna acabava al mes de maig. El comunicat oficial ens remet a una mort natural. Però no cal oblidar que per a les autoritats espanyoles és natural que la gent sigui jutjada sense proves, que sigui condemnada amb autoinculpacions extretes sota tortura, és normal tancar diaris, ilegalitzar partits, manifestacions, organismes de defensa dels drets humans, és normal disperssar a milers de quilometres els presos polítics i aillar-los en cel·les de càstig. És aquesta la normalitat en la qual mor la gent dins les presons, i que fa que cap mort dins una presó pugui ser considerada mort natural. Caldrà estar atents i atentes als informes mèdics, per tal d’escatir quina responsabilitat hi ha tingut l’administració en aquest trist succés. Des d’Amics i amigues d’Euskal Herria, només ens queda sumar-nos a les mostres de dol i d’acompanyament a familiars i amigues i seguir denunciant la situació de guerra permanent en la que els estats estan instal·lats quan la societat basca reclama més que mai, un procés de pau, que elimini tota violència, i no només la d’una part. On es posi fi a les mesures d’excepció, tornin els presos a casa i es donin les condicions per a una solució en clau democràtica, on es respecti la voluntat del poble.

Arkaitz Bellón agur eta ohore

Podeu trobar més informació a la web d’Etxerat, Naiz , Berria, Borroka garaia da, Ernai, Boltxe.

Als Països Catalans i a Euskal Herria Tantaztantak!

La setmana  començava calenta amb les detencions dels i les advocades del col·lectiu de presos. Aquest potser ha estat l’impuls necessari per a decidir-nos a finalment convocar una mobilització paral·lela a la de Bilbao, per tal de denunciar l’operació policial i recollir a la plaça Sant Jaume de Barcelona aquelles gotes que ho havien pogut desplaçar-se a Euskal Herria. 

Ja amb l’operació policial en marxa vam penjar les fotografies dels diputats de la CUP i dels companys de valència, donant suport a la mobilització de Bilbao, unes fotografies que han corregut per les xarxes i ha multiplicat les mostres de solidaritat, primer amb l’arribada de més fotos col·lectives de Cardedeu i Arbúcies i amb dotzenes d’altaveus que ens feien més gran la convocatòria de Barcelona.

Finalment, amics i amigues d’Euskal Herria, vam poder ser presents a Bilbao i a Barcelona, acompanyant la marxa de 130.000 persones pels drets humans, i denunciant l’operació policial amb més de 200 persones a Barcelona. 

Des d’Amics i amigues d’Euskal Herria agrair a la gent que va secundar la nostra mobilització, i aquells que han fet de gotes fins a Bilbao.

 

Oportunitat internacionalista

Avui és un bon dia per a la Solidaritat Internacionalista, pocs dies a l’any tindrem l’oportunitat de mostrar tant fermament les nostres conviccions internacionalistes, de defensors dels pobles en lluita, de les persones en lluita per un present digne i un futur millor. Avui conflueixen a la ciutat de Barcelona tres oportunitats de mostrar al Món que els catalans i les catalanes no lluitem per una frontera més en l’Europa dels Estats, sinó que lluitem pel reconeixement del dret a la dignitat i pels drets de les persones a decidir el seu futur. La

mobilització contra els CIE´s ens ha de fer recordar l’Europa fortalesa en la que ens han instal·lat els tractats de la vergonya, que criminalitza la pobresa, esclavitza la mà d’obra il·legal, que converteix en no ciutadans milers de veïns dels nostres carrers, i que els pren els drets més elementals. Que els fa invisibles en centres d’internament on el buit legal i les arbitrarietats els condemna a maltractaments i desprotecció. Llocs que ens haurien de fer pensar en els errors i horrors del passat dels camps de concentració, de fa no tants anys, camps de concentració on els nostres avis i avies van romandre esclaus durant anys, a la mercè de la injustícia. Llocs que ens han de fer pensar en la consigna de “Mai més, enlloc, contra ningú” dels supervivents de Mathausen. Demanar el tancament dels CIE´s és una obligació ètica i política de primer ordre per als i les internacionalistes, perquè cap persona pot ser il·legal per raó d’origen, i cal garantir tots els drets polítics i humans d’aquells que fugen del foc per caure a les brases. Els Països Catalans no podem ser part de la presó que l’Europa del Capital ha instal·lat al Sud del continent com a vàlvula reguladora, cap a la dignitat, cap a la Pau, fugint de la fam, la violència, i l’explotació.

Avui també, podrem recordar que fa cinc anys Israel començava l’enèsima operació militar en territori palestí, l’operació “Plom fos” sobre el territori de Gaza, amb un resultat de

  més de 1400 morts, i vint mil desplaçats. Cal que des dels Països Catalans, tinguem clar que Israel mai serà el nostre model, que en el nostre camí cap a la llibertat nacional, no podem tenir en l’horitzó un estat que n’oprimeix un altre, que reté centenars de presos polítics, que ofega en la misèria a la població, que aixeca murs d’apartheid, que permet situacions de colonialisme, racisme i odi. Els Països Catalans som, una nació mediterrània, i volem també lliures els pobles germans de la mediterrània. Palestina, i la seva lluita per la llibertat son ara més que mai, una necessitat per als i les internacionalistes. Combatre el model de dominació d’Israel sobre la població palestina, és llaurar un futur diferent, no ja per als palestins, sinó per a les relacions internacionals en una zona geoestratègica molt important. Secundar la mobilització de la plataforma aturem la guerra, BDS, i la comunitat Palestina farà creïble que els catalans no lluitem només per un estat, sinó que lluitem per la justícia dels pobles. Finalment, a les 19 hores a plaça Sant Jaume de Barcelona, tenim l’oportunitat de reafirmar la dissolubilitat de la unitat d’Espanya, de mostrar des dels Països Catalans la nostra aportació gota a gota que permetrà dissoldre la unitat d’Espanya com si la terròs de sucre dins un mar d’aigua. Les gotes de solidaritat de la mediterrània han de fer l’onada, i arribar fins a Bilbao.

A Bilbao, on desenes de milers de persones sortiran al carrer, malgrat la criminalització, malgrat prohibicions, malgrat els malgrats i aquells que fins a última hora han dubtat entre posar el seu grà de sorra o les seves porres dins la mobilització. Una crida que només demanada drets humans per als i les preses polítiques basques, la fi de la dispersió, el tracte digne a les persones preses, i per tant, la llibertat d’aquells que tenen malalties greus incurables. Avui, a Bilbao sortiran al carrer aquells que l’any passat demanaven el mateix que enguany i que han vist caure de la seva llista de reclamacions la fi de l’anomenada doctrina Parot, una doctrina que de manera il·legal allargava les condemnes de presos i preses, i que només un tribunal europeu ha fet baixar del burro a aquells que han negat la major durant anys. Avui, sortir al carrer a Bilbao, a Barcelona o a qualsevol punt dels Països Catalans en defensa dels drets humans més elementals per als i les preses polítiques basques, ens ajuda a desfer el terròs de sucre, fer soluble allò indissoluble sobre el paper de la constitució però que no aguanta la prova del cotó i de la mobilització social i popular. Avui ser gota, ser #tantaztanta ens apropa a la nostra llibertat perquè amplia una mica més l’esquerda d’un dels estats que oprimeix el nostre poble i els seus anhels de llibertat.

 

Avui més que mai, els i les internacionalistes tenim el deure de mobilitzar-nos, contra els CIE, per Palestina i pels drets humans dels i les preses polítiques basques. No esperem a ser lliures per construir el nostre futur com a poble lliure, des d’ara, construïm el nostre futur.

.

Aitatxi, aita, Asier i jo

Us traduïm la carta publicada a Berria ahir:

http://paperekoa.berria.info/harian/2014-01-09/004/002/aitatxi_aita_asier_eta_laurok.htm

El meu avi (Gaizka Urrotz, d’Orreaga/Roncesvalles) va ser detingut el 1937 i empresonat després que li commutessin dues condemnes a mort. Era membre del batalló Irrintzi de l’Exèrcit Basc. Va fugir dels treballs d’esclau, per convertir-se en el responsable del PNB a Veneçuela, on va morir a l’edat de 41 anys. Està enterrat al cementiri dels bascos, a Caracas.

El meu pare (Jose Ramon Aranguren, d’Iruñea/Pamplona) va ser detingut el 1998 i empresonat en relació amb el procés 18/98, pel qual li van demanar una pena de 49 anys de presó, com a vicepresident del Consell d’Administració del diari Egin. El seu cor no ho va poder resistir i el 2009, quan tenia 70 anys, li va esclatar. Tots els seus companys de sumari són a la presó.

El fill gran del meu pare va ser detingut a l’edat de 26 anys per negar-se a fer la mili a l’Exèrcit espanyol. Va estar empresonat gairebé dos anys pel delicte d’insubmissió.

El meu germà Asier va ser empresonat per primer cop a l’edat de 21 anys. Va passar un any a la presó, també per insubmís. 10 anys més tard, quan tenia 31 anys, el van tornar a detenir. En aquesta ocasió com a militant d’ETA. Va passar 8 anys a la presó.

Mentre escric aquestes paraules estan detenint el meu germà. De nou, sí. Té 40 anys i sembla ser que el motiu de la seva detenció és que fa de mediador entre els presos polítics i els agents socials.

Tots quatre hem compartit el mateix objectiu polític: una Euskal Herria lliure. Un estat navarrès sobirà. Un paraigua petit però sòlid per als bascos i basques. No som cap cas excepcional. Generació rere generació, són milers, les famílies del nostre poble que han patit la persecució de l’imperi. Tot i així, s’entesten a negar l’existència d’un conflicte polític. Volen dividir el mar, però les ones del Cantàbric estan pujant la marea.

La setmana que ve s’estrenarà la pel·lícula Asier ETA biok a les sales de cine. El meu germà us explicarà als cinemes, en detall, tot el que us acabo de resumir i molt més.

I ara, un missatge per al meu germà, tancat en aquests moments en un cau en alguna comissaria:

Asier, germà… l’avi, el pare i jo estem orgullosos de tu. Amb tu. Com el mar Cantàbric.

T’estimo.

Des dels Països Catalans, #tantaztantak!

Des del Països Catalans, nosaltres també volem ser una gota en l’oceà que porti les preses basques a Euskal Herria i ajudi a avançar en la resolució democràtica del conflicte polític.

Incapaç de respondre de manera dialogada a les diferents confrontacions democràtiques que se li plantegen, i a falta d’arguments que justifiquin el seu immobilisime, l’Estat espanyol s’aferra a la via de la repressió, com ha fet històricament.

En aquesta ocasió ha detingut vuit persones tres dies abans de la que s’espera serà una de les mobilitzacions més massives per reclamar la repatriació dels presoners polítics bascos. No és hora d’omplir les presons, sinó els carrers, en defensa de tots els drets per a totes les persones.

Per tot això, des d’Amics i Amigues d’Euskal Herria convoquem a una concentració aquest dissabte a les 19h, a plaça Sant Jaume, per denunciar aquestes detencions, mostrar la nostra solidaritat amb les detingudes i ser nosaltres també gotes de l’oceà que empenyi el procés basc cap a la pau, la democràcia i els drets humans.

15 anys de l’assessinat d’Aitor Zabaleta

Aquesta cap de setmana, es juga a Sant Andreu (Barcelonès) un partit de futbol entre el club del barri i l’Atletico de Madrid en competició de Copa. Un fet, de per si poc noticiable per una web com la nostra. Poc noticiable si no fos que, dilluns, dia 9 de desembre es cumpliran 15 anys de l’assassinat d’Aitor Zabaleta, jove seguidor de la Real Societat a mans d’un grup d’ultres del club madrileny, un grup que li va clavar la ganivetada mortal al crit de “muerte a los bascos”. És per això que avui us deixem amb l’alerta per la propera presència d’elements feixistes d’aquest club en els propers dies pels Països Catalans i d’altra banda aportar el nostre gra de sorra a la memòria d’Aitor Zabaleta. Recordant que l’assassí de Zabaleta, només va ser condemnat a 17 anys de presó, que gaudeix de permisos penitenciaris, durant els quals ha seguit delinquint i que la resta de membres del grup que va participar de l’agressió no van ser condemnats per associació il·lícita.

Els Països Catalans de gira per Euskal Herria

De la mà d’Askapena, els propers dies 10, 11, 12 i 13 de desembre militants d’Endavant aniran a Euskal Herria a explicar el procés sobiranista català, així com les dinàmiques sobre sobirania econòmica i la campanya Independència per a canviar-ho tot. Aquestes xerrades es fan en paral·lel amb altres nacions sense estat d’Europa i dins la campanya Europa astinduz! que l’organisme popular internacionalista basc ha posat en marxa per a enguany.

Apunts sobre el procés de normalització de l’euskara

El tres de desembre es celebra el dia internacional de l’euskara. Aquesta iniciativa va sorgir al 1949 de la mà de Eusko Ikaskuntza  (Societat d’Estudis Bascos, entitat científico-cultural, de caràcter privat, fundada el 1918 per les Diputacions Forals de Araba, Bizkaia, Gipuzkoa i Nafarroa, com a eina estable i permanent per al desenvolupament de la cultura basca) però va ser al 1995 quan es va institucionalitzar de la mà del Govern Basc i de Euskaltzaindia (la Real Acadèmia de la Llengua Basca). Potser per aquest motiu ha estat una efemèride més  institucional que popular. Des del moviment en pro de la normalització de l’euskara sempre s’ha dit que l’euskara més que un dia de celebració necessita 365 dies d’impuls, 365 dies de drets, 365 dies per poder utilitzar-la… També s’ha de tenir en compte que el 3 de desembre es celebra el dia de Nafarroa,  motiu pel qual  des de diferents sectors tampoc s’ha vist amb bons ulls fer  coincidir totes dues celebracions.

Sense entrar a debatre si és necessària o positiva la celebració d’un dia internacional de l’euskara o si la data és pertinent, aprofitem la mateixa para fer una petita avaluació del procés de normalització de l’euskara per a evidenciar els clarobscurs d’aquest procés.

Després de vàries dècades des de que es van aprovar tant l’Estatut de Gernika per a Araba, Bizkaia i Gipuzkoa como l’Amejoramiento foral per a Nafarroa cada cop són més fortes les veus que  diuen que el procés de normalització de l’euskara està a una cruïlla, en un punt d’inflexió.

És innegable que, en termes generals, en aquestes últimes dècades el coneixement de l’euskara ha experimentat un important avanç, però, com veurem, aquesta evolució no suposa un avanç paral·lel en termes de normalització. Si tenim en compte a les persones bilingües (les que dominen les dues llengües per igual) i les quasi bilingües (les que no parlen euskara però l’entenen), segons l’Enquesta Sociolingüística que es realitza cada 5 anys a la població major de 16 anys, els darrers 20 anys s’ha passat de 711.300 persones bilingües/quasi bilingües (30% de la població major de 16 anys) a 1.102.400 persones bilingües/quasi bilingües, es a dir, més d’un milió de persones que dominen/entenen l’euskara (el 41,5% de la població major de 16 anys).

Evolució de las persones bilingües + quasi bilingües 1991-2011

Però si tenim en compte només a les persones bilingües, es a dir, a les que diuen dominar tant l’euskara com l’espanyol o el francès i deixem fora a les quasi bilingües (les que entenen però no dominen l’euskara) en 20 anys l’increment no ha arribat a les 200.000 persones, es a dir, si al 1991 suposaven el 22% de la població major de 16 anys de Euskal Herria, al 2011 suposen el 27%.

Evolució de las persones bilingües 1991-2011

                        Font: Inkesta Soziolinguistikoa

Si per a la normalització d’una llengua és imprescindible que els seus parlants siguin parlants complerts, es a dir, que tinguin la capacitat suficient no només d’entendre sinó també i sobre tot per a parlar l’idioma, podem dir que l’avanç, en termes de normalització, és més aviat limitat. A més a més, s’ha de tenir en compte que aquesta evolució no ha estat homogenia en tot el territori de l’euskara. A Nafarroa més que d’avanç s’hauria de parlar de manteniment i a Ipar Euskal Herria directament de retrocés, ja que durant aquests últims anys el número de parlants està disminuint.

Capacitació lingüística de la població (+ 16 anys) per administracions 2011

Amb aquestes dades sobre la taula hi ha lectures per a tots els gustos. Des de posicions més institucionals es veu l’ampolla mig plena i càrrecs inclosos, no en falten que parlin de “miracle”. Des de posicions més populars i socials es veu l’ampolla mig buida i es subratlla que les institucions no han fet tot el que podien haver fet. Com hem vist, cada cop hi han més persones que a més de dominar l’espanyol o el francès també dominen l’euskara però cada cop queda més clar que aquesta realitat per si mateixa no garanteix la normalització de la llengua. No fem res sí cada cop més persones saben euskara sí en paral·lel no multipliquem les opcions per utilitzar-lo. I es aquí on  ha fallat les diferents polítiques lingüístiques que s’han aplicat durant les últimes dècades. S’ha fet un gran esforç per euskaldunitzar persones però no s’ha fet una feina similar para euskaldunitzar els espais, es a dir, les opcions per al seu ús. I clar, els espais no són neutres, si els espais no són euskalduns no euskaldunitzen, fan just el contrari, “erdaldunitzen”. Es a dir, durant tots aquests anys els espais han complert una funció antagònica a la que els correspondria en un procés de normalització eficaç.

Per tot això, la situació de l’euskara està lluny de ser normalitzada en tot i cadascun dels àmbits de la vida quotidiana de les persones. Amb tres quartes parts de la població que no domina l’euskara i amb pràcticament tots els espais socials imposant l’espanyol o el francès els debats sobre l’ús de l’euskara no tenen cap sentit. Es parla més euskara del que s’hauria d’esperar. Aquesta és la veritat i no un altre. Es més, aquest fenomen va quedar ja demostrat als anys 80 mitjançant un anàlisis científic desenvolupat per José Luis Álvarez Enparantza, Txillardegi, mort recentment. El prolífic autor va deixar demostrat mitjançant un model matemàtic que la fidelitat del bilingüe euskaldun cap a la seva llengua és major del que s’hauria d’esperar, ja que “la dictadura del monolingüe” espanyol o francès sempre s’acaba imposant a les converses. Es a dir, un únic monolingüe espanyol o francès es suficient per que tot un grup deixi de parlar en euskara, pel que els percentatges resultants de medicions d’ús que es realitzen a peu de carrer cada 5 anys, són més positives del que molts (inclús dins del moviment pro normalització de l’euskara) conclouen. Com hem avançat, amb tres quartes parts de la població que no domina l’euskara i amb pràcticament tots els espais socials imposant l’espanyol o el francès els percentatges d’ús de l’euskara més que preocupants són extraordinàries. Segurament es aquesta i no un altre la raó pel qual l’euskara ha arribat viu fins els nostres dies. Aquest si ha estat i és el petit gran “miracle” de l’euskara.

I es que després de varies dècades de procés de normalització no hi ha cap garantía de que a una persona l’atenguin en euskara a l’administració, a la sanitat, a la justícia o en el sector socioeconòmic i el mateix passa en l’àmbit dels mitjans de comunicació o en el de la cultura i l’oci. Una petita mostra d’aquesta situació de conculcació de drets és la que recull anualment l’Observatori de Drets Lingüístics Behatokia:

 http://www.behatokia.org/default.cfm?hizkuntza=0&atala=txostenak&azpiatala=1

No obstant no tot ha estat un desastre. Hi ha hagut un àmbit en el que s’ha avançat de manera considerable durant aquests 30-40 anys: a l’educació. Si fa quatre dècades eren uns pocs els alumnes que estudiaven en euskara (a les incipients ikastolas i a la semi-clandestinitat…), avui en dia ja són més del 50% els qui estudien integrament en euskara, es a dir, en el model D, el model d’immersió en euskara.

Evolució del model D (immersió en euskara) 1996-2006 

Està clar que queda molt per fer i que tampoc en aquest àmbit l’avanç ha estat homogeni en tot el territori de l’euskara, però els resultats són considerables si tenim en compte que les dades corresponen a tota l’educació pre universitària.

Però ¿per què s’ha avançat tant en educació i no en salut o en socio-economia? Doncs sobre tot perquè hi ha hagut una demanda creixent per part de la ciutadania, perquè hi ha hagut una elecció cada cop major del model D per part de les famílies, sobre tot a Gipuzkoa, Bizkaia i Araba però també a Nafarroa i en certa mesura també a Iparralde.

En el cas de Nafarroa el poder de la demanda popular ha quedat més palès que a altres territoris. Restant dividida en tres zones lingüístiques per llei i essent els drets lingüístics dels  i les navarreses diferents segons el seu lloc de residència, a l’àmbit de l’educació s’ha garantit el dret a estudiar en el model D en una zona en la que l’euskara no és oficial. Segurament per això mateix, perquè es garanteix el dret a estudiar en el model D, moltes persones creuen que a l’anomenada zona mixta (Pamplona i comarca + part de Tierraestella + part de Tafallaldea + part del Pirineu) l’euskara és oficial, però no és així. Els diferents governs de Navarra (tant de UPN com de PSN) han garantit l’oferta del model D en una zona en la que l’euskara no és oficial, cosa que mai farien per la seva pròpia voluntat si no hi hagués una forta demanda social i creixent al llarg de tots aquests anys.

El que ha passat tant a Nafarroa com a la resta de territoris de l’euskara és que les administracions han hagut de respondre a aquesta demanda, posant mitjans econòmics, administratius, formatius entre d’altres per poder impartir les classes íntegrament en euskara. A la Comunitat Autònoma d’Euskadi per exemple, en tres dècades s’ha euskaldunitzat gairebé la totalitat de els/les profesors/es de infantil i primària.

L’administració ha destinat importants recursos per aconseguir que aquest col·lectiu acredités la capacitació suficient per impartir classes en euskara, es a dir, el certificat EGA, l’equivalent al nivell C1 del marc europeu. És més, els mateixos docents han fet un gran esforç per aconseguir aquesta transformació que no es podria explicar sense aquesta força tractora que ha estat l’elecció de les famílies per el model D.

Tampoc s’ha d’oblidar que l’educació ha estat una de les poques àrees en les quals  l’administració ha definit terminis i objectius clars, segurament per poder respondre a la demanda creixent anteriorment descrita. És més, en el cas de la CA d’Euskadi a aquests terminis i objectius se’ls ha donat rang de llei. I es que han estat molt poques les vegades en que les lleis i decrets que regulaven la normalització de l’euskara definien objectius i terminis concrets. La normativa està plena de termes abstractes i no avaluables com “s’impulsarà”, “es fomentarà”, “s’ajudarà”, “progressivament”, “sempre que sigui possible”… Doncs bé, a la Llei de l’Euskara de 1982, l’article 17 recull que l’administració prendrà totes les mesures que facin falta perquè al finalitzar l’educació obligatòria tot l’alumnat domini les dues llengües oficials de la CA de Euskadi. Sense dubte, aquesta extraordinària (per infreqüent) concreció també ha tingut quelcom a veure en el posterior desenvolupament del model D, no oblidem, l’únic model capaç de garantir l’objetiu que defineix la llei.

Resumint, és possible fer les coses millor i més eficaçment del que s’han fet i el que és millor,  i com hem vist en el cas de l’educació, inclús ja s’ha fet, ja hi ha l’experiència i el que és més important, hi ha resultats. I és que a l’educació s’han desenvolupat els quatre pilars que tot procés de normalització de qualsevol llengua a d’adoptar:

1) Una forta voluntat popular: sense una forta demanda, sense un fort impuls per part de la població és impossible normalitzar una llengua. És una condició indispensable i en el cas de l’educació ha estat una de les claus fonamentals.

2) Un corpus jurídic adequat: també és imprescindible una normativa que doni estabilitat al procés i dificulti les andes i vingudes, conseqüència de les alternances polítiques.

3) Una planificació amb objectius i terminis concrets: la normalització d’una llengua ha de ser un procés planificat però a més a més, si vol ser eficaç i no perpetuar-se en el temps, com tota política pública, d’altre banda ha de definir objectius i terminis concrets, clars i mesurables.

4) Recursos suficients per garantir el procés: i per acabar també són imprescindibles els recursos econòmics, administratius i infraestructures necessaries per desenvolupar el procés amb èxit.

Aquests quatre pilars són imprescindibles per normalitzar una llengua en qualsevol part del món i a Euskal Herria també. Si falla algun dels quatre el procés embarranca i no aconsegueix avançar. En canvi, com hem vist, quan s’han impulsat i desenvolupat els quatre els resultats són inqüestionables. Llavors, quin és el problema? Sabem com es fa i fins i tot alguna vegada ho hem dut a terme. Per què no fem el que ja s’ha fet a l’educació també a la sanitat, a l’administració, a la justícia, a les empreses…? Posar-s’hi o seguir plorant i lamentant-se del que els esforços no recullin els resultats esperats?

L’única forma perquè les administracions donin passos decisius a la resta àrees (salut, administració, empreses, mitjans de comunicació, policia, justícia, cultura/oci…) es que la gent ho demani, que la gent digui “nahikoa da, euskaraz bizi nahi dut” (ja n’hi a prou, vull viure en euskara) i demandi aquests serveis en euskara. Es a dir, que la gent deixi de pensar en l’euskara com l’idioma de/per seus fills i filles (futur) i comenci a pensar en el euskara com el seu idioma (present) per el dia a dia. Les administracions no donaran  passos en aquest sentit si no creix aquesta demanda.

Les administracions donaran passos importants en la normalització de l’euskara només si cada cop més persones diuen “euskaraz bizi nahi dut”, no perquè diferents organismes en pro de la normalització li ho demanin. Com en tot canvi social, el motor del procés són les persones i la clau és la seva activació.

http://www.euskarazbizinahidut.org/

Dit d’un altre forma, durant tots aquests anys s’ha invertit en las generacions futures pensant que si aquestes aprenien euskara, la societat en el seu conjunt s’euskaldunitzaria. El temps ha demostrat que això no és així, que no es suficient euskaldunitzar persones, que s’han d’euskaldunitzar també els espais (els serveis), que a la gent se li han de donar opcions per a utilizar l’euskara, par parlar en euskara. Aquest és el camí, aquest és el futur. Està a les nostres mans. Nik ere euskaraz bizi nahi dut!

http://vimeo.com/79771013#at=0

euskararen eguna 2013

http://vimeo.com/79771013#at=0

Avui, dia 3 de desembre, és el dia internacional de l’euskara. Per aquest motiu arreu del Món i d’Euskal Herria avui es fan actes de suport a la llengua basca.